La Catedral Basílica Metropolitana i Primacial de Santa Tecla, més coneguda popularment com la Catedral de Tarragona, es va començar a construir l’any 1171 i va ser consagrada el 1331, encara sense acabar. La Catedral, de planta de creu llatina, fa més d’un centenar de metres de longitud i conté un gran claustre marmori i gairebé 300 capitells historiats, essent en el seu moment una de les catedrals romàniques més imponents de la península Ibèrica.
Aixecada a cavall entre el romànic i el gòtic, es troba situada a la Part Alta, el barri antic de Tarragona, damunt de les restes del temple d’August, la seu del culte imperial romà. Més tard l’espai va ser convertit en catedral visigoda i, després d’un parèntesi en època islàmica, va recuperar el culte cristià a principis del segle XII. Per tant, ha estat testimoni i protagonista de la història de Tarragona i de Catalunya des de fa més de 2.000 anys, la qual cosa ha deixat en els seus murs empremtes romanes, visigodes, romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques i neoclàssiques.
La Catedral de Tarragona també és la seu del Museu Diocesà de Tarragona, una institució cultural centenària que alberga la vasta col·lecció d’art i arqueologia de l’arxidiòcesi, amb peces tan singulars com el monument funerari de l’auriga Eutiques, ídol de l’afició tarraconense a les curses de carros, o la delicada bellesa de l’Anunciació de Jaume Huguet, joia de la pinacoteca gòtica.
Curiositats de la Catedral
Sabies que la Catedral de Tarragona posseeix la rosassa més gran de Catalunya? La gran vidriera circular d’onze metres de diàmetre que presideix la façana principal gòtica està decorada amb un sol envoltat d’estels, que representa la llum divina que il·lumina els feligresos.
L’orgue, situat en un lateral de la nau central de la basílica, va ser construït en el segle XVI, en ple Renaixement, i està decorat amb medallons i una gran quantitat de putti o angelots. Hi destaquen les sarges, les portes de l’orgue, decorades amb uns enormes llenços manieristes del pintor italià Pietro Paolo da Montalbergo.
El claustre de la Catedral de Tarragona es va començar a construir a mitjan segle XII en estil tardoromànic amb certes influències de l’art andalusí, especialment a les traceries dels òculs i el fris d’arcs polilobulats. Els capitells estan plens d’iconografia, pensada per transmetre el coneixement a una població analfabeta.
A la capella dedicada a santa Tecla, patrona de Tarragona, hi ha un sagrari daurat on es conserva la relíquia del braç de la santa, amb molta devoció a la ciutat: cada 23 de setembre surt en processó, tancant les dues setmanes que duren les festes majors de la ciutat. La nit del 23, al Pla de la Seu, es fa l’entrada del Braç, moment culminant de la festa en què la relíquia torna a entrar a la Catedral fins a l’any següent, i tot el seguici popular, el seguici de la santa format per les figures del bestiari, els grups de ball i les colles de castells de la ciutat, actuen alhora mentre del cel cauen oripells i es llancen focs artificials.
Un dels secrets més ben guardats de la Catedral es la Sala del Tresor, on es guarden les relíquies i l’orfebreria litúrgica. Però el veritable tresor es descobreix alçant la mirada, ja que un magnífic enteixinat mudèjar ocupa tot el sostre. Està decorat amb escuts heràldics, motius geomètrics i vegetals i unes curioses escenes de músics i ballarins, tant humans… com d’un altre tipus.
Sabies que Jaume I el Conqueridor va estar enterrat a la Catedral durant un segle? El panteó reial de la Corona d’Aragó era al monestir de Poblet, prop de Tarragona, però el 1835 l’Estat espanyol va expropiar i abandonar el monument, avui considerat Patrimoni de la Humanitat. Per evitar-ne la pèrdua, les restes van ser traslladades a Tarragona. A principis del segle XX es va encarregar al gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner que dissenyés dos grans monuments a l’alçada històrica dels personatges, però arran de diverses desavinences el projecte es va aturar quan el primer sepulcre, destinat al rei conqueridor, estava gairebé acabat. El 1952, Poblet va ser restaurat i els cossos reials van tornar al seu lloc original. El panteó reial tarraconense va quedar desmuntat i oblidat, fins que el 1992 es va recuperar i avui es pot contemplar al pati de Jaume I del Palau Municipal.
Un llegendari canelobre de la Catedral va inspirar una obra de Verdaguer. Del sostre de la nau central, a prop del cimbori gòtic, penja un antic canelobre anomenat Salomonet de les Matines. Diu la llegenda que una nit de Nadal uns pescadors de la ciutat estaven atrapats enmig d’una gran tempesta i, no existint aleshores fars, estaven desorientats en la foscor. A la Catedral s’estava celebrant la missa del gall, i just quan els mariners havien perdut tota esperança, l’acòlit va encendre les espelmes del Salomonet i la llum es va filtrar per la rosassa de la façana principal, que mira cap al port. Els tripulants de la barca van veure el raig de llum entre la foscor i, dirigint-se cap a ell, van trobar el moll, salvant-se d’una mort segura i corrent cap a la Catedral per explicar el miracle. Anys més tard, el gran poeta Jacint Verdaguer va recollir la història a les seves Rondalles.
El Museu Diocesà custodia la tomba d’un conductor de quadrigues de l’època romana. Els aurigues eren, sens dubte, els ídols esportius de la població de Tàrraco, fins i tot per damunt dels gladiadors. A la ciutat se’n coneixen dos, i la tomba d’un d’ells, anomenat Eutiques, es conserva a la col·lecció arqueològica del Museu Diocesà. Essent esclau, li van dedicar els seus amos, i hi apareix representat vestint l’uniforme típic dels aurigues. Duu a la mà una palma, el símbol de la victòria per als romans. Una llarga inscripció explica la seva tràgica història: just quan, als vint-i-dos anys, havia fet el salt dels carros de dos cavalls als de quatre, una estranya malaltia se’l va endur lluny de la glòria del circ i dels laments de la seva fidel afició.